El taller de construcció

El taller de construcció

Quan portes temps pensant, dibuixant, dissenyant, fabulant, discutint, esbossant, esborrant, acordant, renunciant, escrivint, no dormint, un nou projecte, hi ha una fase molt perillosa: l’expectativa.

Ahir, parlant en plata, estàvem acollonits. Era el dia en que, una part important del que havíem imaginat des de feia gairebé un any (la primera reunió del projecte, a Freiburg, va ser el desembre de 2017!), es materialitzés. I és que ahir vam fer la primera visita tècnica al taller de l’escenògraf.

L’escenografia de l’espectacle ha estat dissenyada pel Llorenç Corbella. Un dispositiu que ha creat després d’assistir a un de cada tres assajos a l’agost, de reunions i més reunions, i de poder materialitzar en un bonic objecte físic tot el que teníem desordanadament al cap la Sigrun, la Moni i jo. De fet no és una escenografia: en el cas de “The Half” és un (o una!) intèrpret més.

Quan el Llorenç ens va entregar la maqueta del que podria ser la peça, ens en vam enamorar (això que tan sols era un colador invertit). Vam basar els assajos de l’agost imaginant-nos l’objecte, simulant com es mouria i com reaccionaria, i marcant rudimentàriament al terra les dimensions ideals. Després de l’agost ja no hi podíem renunciar, per tant havíem de buscar un constructor valent que fos capaç de materialitzar-ho.

Presentació de la maqueta (cap marca de cervesa ens està patrocinant… de moment…)

El Llorenç de seguida ho va tenir clar: si hi havia algú en aquest país atrevit (i amb garanties) de construir aquesta bogeria, aquest era el Joan Jorba, del Taller Escenogràfic Jorba-Miró. Després de reunir-nos amb ell (i acceptar!) ens va comentar que, per l’estructura, només hi havia un constructor al país que pogués fer-la, el Barto dels tallers Pascualín.

I a partir d’aquí, tan la Moni, com la Sigrun com jo vam deixar en mans del Llorenç les converses i evolució de la construcció. De tant en tant rebiem algun esbós, alguna fotografia intel·ligible… Fins ahir.

Durant el viatge de Barcelona a Gurb, mentre es pon el sol, t’apropes a les muntanyes nevades pirenaiques, i has d’anar apujant els graus de la calefacció de la furgoneta, anàvem parlant amb la Moni de l’expectativa. I li deia: “el que pot passar avui, és que o bé la peça ens decepcioni molt, o bé que ens meravelli. No hi haurà terme mig. I per la meva experiència amb altres produccions, estic preparat perquè em decepcioni molt”.

El Joan Jorba ja ens esperava al taller. El Llorenç no havia arribat i no ens volia deixar passar fins que no hagués arribat ell (serà una cosa gremial? la primera vegada que els productors veuen l’escenografia ha de ser en presència de l’escenògraf?). Temps de demanar un te que el Llorenç ja havia arribat. I ens guien, mig en penombra, al final del taller. 


L'estructura de The Half
Així ens donava la benvinguda

I allà ens esperava. Indubtablement era ella. Inclinada, com donant-nos la benvinguda. Majestuosa, amb una escala que s’enfilava fins el cel. Al seu voltant, el mateix Barto, i tres persones més de l’equip (a més del Joan i el Llorenç). Era la primera vegada que la muntaven, i la veritat és que tots estàvem fascinats. 

L’acolloniment em va tornar a venir. Ja no per l’expectativa no acomplerta (les nostres expectatives van quedar, de molt, superades), sinó de pensar el gran projecte que teníem entre les mans. Després em va venir la faceta més productor-pragmàtic: com ho transportarem, on ho fotrem, com ho pagarem, quants bolos farem… De seguida els ulls de la Moni em van fer tornar als núvols: ella ja es veia enfilada a dalt, del dret, del revés, i explorant totes les possibilitats. I a mi, l’entusiasme se m’encomana molt ràpid.

Encara li falten uns dies per poder-hi començar a treballar. Un punt de soldadura aquí, i una petita modificació allà. I el dimarts ja ens l’emportem a Juneda, destí de la nostra segona residència: ens esperen dues setmanes per conèixen’s amb la tercera intèrpret. Per entendre (nosaltres a ella i ella a nosaltres) com es mou, quin és el seu límit, quin és el nostre. Dues setmanes de caure, de fer-nos blaus, de cansar-nos. Però sobretot d’anar avançant, lentament però ferma, en aquest nou projecte que, dia a dia, va sortint a la llum.

Al sortir del taller, i anar apagant les llums, vaig tenir la sensació que deixàvem el crio a la incubadora.